19-12-2015

CARTA OBERTA DEL PRESIDENT

imatge
Demà tindrà lloc a la Universitat Pomeu Fabra el Congrés Nacional de la FNEC, on s’escollirà nova coordinadora i nou president. Així doncs, el càrrec que fins avui he ostentat amb orgull serà responsabilitat d'un altre estudiant fnecaire a qui li desitjo els màxims encerts. Aquí no voldria pas fer balanç del mandat, doncs ja pertocarà fer-ho al congrés, sinó explicar, des de l’experiència personal, com es va viure des de la FNEC les setmanes crucials abans del que havia de ser el referèndum d’autodeterminació del 9 de novembre de 2014. La perspectiva des del moviment estudiantil.
Tot comença a finals d’agost - principis de setembre de l’any 2014. El full de ruta que seguien les forces partidàries del “Dret a Decidir” (el qual nosaltres, sense subterfugis, sempre hem anomenat Dret a l’Autodeterminació) era clar: aprovar la llei de consultes i tot seguit convocar la consulta amb caràcter referendari. Com que joventut no és forçosament sinònim d’ingenuïtat i ens les vèiem venir, al moviment estudiantil (aka sindicats) es va gestar un grup de discussió comú, amb tot l’ampli ventall ideològic favorable a l’exercici de la sobirania del país, que poc més tard es concretaria en Estudiants 9-N. Aquest punt de trobada, impulsat pel SEPC (Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans) reunia SEPC, AEP, AJEC, FNEC, Estudiants En Lluita i Sumem UB (signants inicials) amb l’objectiu de preparar la mobilització immediata en cas d’anul·lació (cautelar o no) de la convocatòria pel 9-N per part de l’Estat Espanyol i també, fet que no cal oblidar, mobilitzar-se a més a més pel possible acatament del Govern, instant-lo a tirar pel dret. Des de la FNEC ens vam haver de menjar molts gripaus, ja que en el nostre sector els més mobilitzats són els d’idees més properes al marxisme o l’anarquisme que no pas els socialdemòcrates o els liberals. Això va arribar a generar una tensió molt forta en el sí de l’organització, sobretot quan es va dur a terme la vaga de dos dies (7 i 8 d’octubre) i amb els mètodes que es van utilitzar (lock-out); evidentment això semblava incongruent amb el que sempre hem defensat: llibertat pels qui la volen secundar i els qui no. No obstant, hem tingut sempre clar que cal arriscar-se i acceptar incongruències si ho demana la situació. Ni som fills de la transició, ni som puristes.

Així doncs, Estudiants 9-N encarava el difícil octubre havent tingut molt poc temps per organitzar-se, sobretot quan l’heterogeneïtat interna requeria temps per pair-ho bé. Durant aquest efímer però intens procés em vaig adonar de com s’havia gestat un ambient pre-revolucionari arreu: sectors de l’ANC ja barallaven la possibilitat de vaga general, els sindicats no ho veien impossible, la Universitat a tots els nivells estava disposada a donar-nos suport... per no parlar de les cassolades (o repic d’autells) espontànies, reflex de l’ambient que es vivia. En certa manera, gran part de la societat catalana estava disposada a anar a totes i ho vàrem palpar aquells dies. Estudiants 9-N pretenia ser el catalitzador, l’espurna.
El dimecres 8 al vespre va ser la manifestació, amb vora 10.000 estudiants participant-hi. Evidentment, són una petita part dels milions que surten al carrer cada 11 de setembre, però deu mil estudiants organitzats poden dur a terme mesures directes de pressió amb succés. De fet, aquesta era la intenció de l’acampada a Plaça Catalunya, que havia d’estar coordinada amb la manifestació, però que per motius de problemes interns d’alguns (on no m’hi ficaré per no sortir-ne escaldat) no va tenir l’èxit que havia de tenir.
El desenllaç de la història ja el sap tothom. Després del “culebrot”  es va optar per la pitjor opció de totes, segons la meva opinió personal (no FNEC) i vist des de la distància. Un procés participatiu que degradava la figura del referèndum i no servia per solucionar res. A més, aquest “sí però no” va fer que no es pogués continuar amb les mobilitzacions ja que molts es van acontentar pensant-se que havíem aconseguit l’objectiu. Si s’haguessin fet enrere directament, Estudiants 9N hagués pogut continuar. Amb això, l’ebullició social que he qualificat com a pre-revolucionària va apaivagar-se i vam tornar a fer una “performance”.
Des de la FNEC, sobretot, alguns històrics,  ja ho veien amb desesperació. La pròpia ex-fnecaire Elisenda Paluzié ha explicat reiteradament  com hi havia maneres per superar el problema del cens.

Després de les eleccions del 27-S, ja que els vots a partits explícitament independentistes s’han quedat al 48% , aquests ja han dit que no es pot fer una Declaració Unilateral d’Independència: l’únic instrument al nostre abast un cop vam renunciar a fer un referèndum. Des de la FNEC continuarem sempre exigint al Parlament i al Govern que facin valer la nostra sobirania i davant del bloqueig de l’Estat Espanyol s’avanci per la via de la unilateralitat. Per tant, per concloure, puc assegurar que tant la FNEC com la resta del moviment estudiantil estaran preparats per quan això succeeixi, fins les últimes conseqüències, i es mobilitzaran per defensar la nostra sobirania, si no exercida amb una DUI, exercida amb un Referèndum Unilateral d’Independència.
 
Bernat Mallén Alberdi,
Barcelona, 18 de desembre de 2015


Veure l'article a la web
© Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya       ' . _('Versió web') . ''; else echo '' . _('Versió web') . ''; ?>